Aquesta és una ruta literària que recorre la comarca de la Ribera d’Ebre de la mà de l’escriptor Artur Bladé. És un viatge per tots els pobles riberencs, per la seua gent, pels seus costums i per la seua manera de viure, lligada al gran riu, l’Ebre màgic, que vertebra el territori i el defineix.

Us convidem a descobrir la Ribera d’Ebre a través de les paraules d’Artur Bladé. A cada poble hi podreu llegir un text de l’autor on en parla o en defineix alguna de les característiques  i, tot seguit, un text on parla d’algun dels aspectes lligats a l’Ebre.

Artur Bladé i Desumvila va nàixer a Benissanet el 1907 i va morir a Barcelona el 1995. Escriptor de l’Ebre català i cronista de l’exili, va conrear la narrativa i l’assaig i va fer incursions en la poesia i el periodisme. Republicà i catalanista, es va exiliar al final de la guerra civil a França i a Mèxic, on va elaborar literàriament els records de la guerra i de l’exili, les converses mantingudes amb Pompeu Fabra, Antoni Rovira i Virgili i Francesc Pujols, així com la vida al seu poble i la comarca natals. La seua obra, formada per una trentena de llibres, és una referència per al memorialisme català del segle xx i una peça clau dins la tradició literària ebrenca.

 1/18 Benissanet	 10/18 Garcia
 2/18 Miravet	 11/18 La Torre de l’Espanyol
 3/18 Rasquera	 12/18 Vinebre
 4/18 Ginestar	 13/18 La Palma d’Ebre
 5/18 Tivissa	 14/18 Ascó
 6/18 Llaberia	 15/18 Flix
 7/18 La Serra d’Almos	 16/18 Riba-Roja d’Ebre
 8/18 Darmós	 17/18 Mora d’Ebre
 9/18 Móra la Nova	 18/18 Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre

 

El primer punt de la ruta el trobareu a Benissanet.

1/18 – BENISSANET

 

Benissanet està situat en un punt dolç, al mig mateix gairebé de la gran doble corba que dibuixa l’Ebre català i a mig camí també entre Riba‑roja, el primer poble de la Catalunya riberenca, i la desembocadura del riu. […] Durant els tres mesos llargs de l’estiu, Benissanet fa olor de tots els fruits i de totes les plantes, de blat, i de pa, i de terra eixuta. Al cop del sol, la vila està aplanada, immòbil.
Amb el cant sec de les cigales, que estripa l’aire, s’hi fon la cançó de les tauletes dels pous, que assenyala les distàncies d’una sénia a l’altra.
[…] Afortunadament, sovint, a boca de fosc, corre una mica de garbinada, aire vellutat semblant a la brisa de la mar. Potser ho és.

 

Artur Bladé, Benissanet, 1953 (OC 1: 61 i 107)

En el text següent parla del riu….

De
tant en tant, encara, Benissanet té una olor que ofega totes les altres: la que fa el riu quan surt de mare. Primer, mentre l’aigua s’escampa per les sénies, se sent la bafada apegalosa de la humitat. Després, quan l’aigua arriba als carrers, augmenta la llefiscositat de l’aire i tot fa olor de poblat lacustre. Finalment, quan el riu se’n torna, el poble queda uns dies empastifat d’una pudoreta àcida, de fangar, d’herba i de fullaraca consumida.

El riu no s’acontenta d’impregnar d’olor fluvial tota la vila, sinó que hi deixa també la seva firma, de cap a cap.

 

Artur Bladé, Benissanet (OC1: 41)

  Escolteu l’audio

Llocs d’interès de Benissanet

2/18 – MIRAVET

Miravet, del qual alguns pintors i, especialment, Joaquim Mir n’han tret quadres bellíssims, té racons del seu poble vell —plaçat en un pendís, entre roques i atzavares, sota el castell— que recorden els paisatges que estimava Fortuny. I una vella església, ara desafectada, que conté —o contenia— un bon retaule del segle XVII. I un raval de terrissaires on val la pena de veure les gerres que hi fan. I no solament gerres, sinó molts altres atuells, vaixella fins i tot.

Baixant, o pujant, pel riu en llagut o en muleta, el primer que es veu de Miravet és el castell, d’aspecte, encara avui, imponent, de pedres daurades, amb la silueta retallada contra un fons verd de muntanyes o de la blavor del cel.

Artur Bladé, Visió de l’Ebre català, 1983 (OC 3: 281-282)

En el text següent parla del riu….

L’avi m’ajudava a vestir i retornàvem al pedrís de l’Omplidor on ell fumava una cigarreta, de cara a la posta que omplia de colors el cel i el fons del riu. Algun cop vèiem baixar un llagut que anava a Tortosa carregat de bótes d’oli pintades de blanc, amb la silueta d’una cavalleria, a proa, i la del patró que timonejava, completament immòbil, amb la pipa a la boca. L’embarcació es reflectia —inconsistent i com ingràvida— en el mirall aquós ple de fosforescències incertes.

Artur Bladé, L’edat d’or (OC5: 78)

  Escolteu l’audio

Llocs d’interès de Miravet

3/18 – RASQUERA

Ahir em vingué a veure Salvador Desumvila, cosí meu, forner com el seu pare, amb fleca a Rasquera, poblet de la Ribera d’Ebre, per bé que entre muntanyes i a uns quatre quilòmetres del riu. Cal passar-hi per anar al balneari de Cardó, un temps famós i ara en decadència. Fins a la guerra civil hi anava gent d’upa. Tenia una vintena de fonts amb aigües bones per a diversos mals. El bisbe de Tortosa hi pujava cada any. El convent —carmelità— transformat en hotel de categoria, datava del segle XVII. Els frares sabien triar els llocs.

Artur Bladé, Viure a Tarragona. Fulls d’un dietari, 1966-1969 (OC 10: 96)

En el text següent parla del riu….

Hi havia un terrat cobert i amb arcades, a tall de solana, d’on es veia el mot gemat de l’horta riberenca i on, a l’estiu, arribava l’aire del riu o la garbinada que ve de la mar passant per les pinedes de Cardó. En canvi, a l’hivern, era un recés incomparable. En deien el Terrat del Si-no-fos, perquè les converses entre els qui s’hi reunien solien començar així: «Si no fos eixa punxada… Si no fos que la cama…»

Artur Bladé, Crònica del país natal (OC3: 144)

  Escolteu l’audio

Llocs d’interès de Rasquera

4/18 – GINESTAR

Passada la timba on s’alça la sola paret del Castellet de Banyoles, l’Ebre enfilaria de dret cap a la vila de Ginestar si no hi fos la muntanya que s’aboca al riu per un penya-segat dit la Roca de la Careta.
[…] La vila de Ginestar, a principis del segle XIII era només una casa de camp batejada amb un bell nom: Alqueria de la Ginesta. Ara és una població pròspera, gràcies a la fruita i a la vinya. Té una església i un campanar admirables, d’una pedra que el sol de la posta fa tornar d’or.

Artur Bladé, Visió de l’Ebre català, 1983 (OC 3: 276 i 278)

En el text següent parla del riu…

El riu és el perill, la cosa desitjada i prohibida, la selva i l’aventura, el plaer de despullar‑se, el goig de nedar i de córrer per la platja, nu de pèl a pèl, la visió dels llaguts que passen pel mig del corrent, els cops de fona amb els nois de Ginestar, la llibertat absoluta, l’anarquia, la guerra, tot un món propici a l’exaltació dels instints i a fer ús de la primitiva i natural crueltat humana. Però, després, quin record de tot això!

Artur Bladé, Benissanet (OC1: 63)

  Escolteu l’audio

Llocs d’interès de Ginestar

5/18 – TIVISSA

Les terrisseries romanes de Tivissa foren famoses, i encara es troben restes de ceràmica amb una relativa facilitat. Situada a uns deu quilòmetres de l’Ebre, en un primer graó de la serra a la qual ha donat el nom, Tivissa és una de les més grans i belles poblacions de la Ribera. Té una església del segle XVII que és, gairebé, una catedral, i celebra el Corpus encatifant de flors els principals carrers. Per això i pel seu esperit, fidel a la terra, Carmel Biarnés sol dir que Tivissa és «la Sitges de l’Ebre». Entre els seus fills, n’hi ha de ben destacats: Rafael Domènech i Gallissà, professor i crític d’art; Màrius Bru i Lluís Brull i Cedó, autors de Fulls d’història de Tivissa; el Dr. Ramon Jardí i Borràs, científic destacat del qual va fer un merescut elogi […] Josep Iglésies, a Serra d’Or. Tivissa devia ser un topònim ibèric llatinitzat.

Artur Bladé, Visió de l’Ebre català, 1983 (OC 3: 276)

En el text següent parla del riu…

Pels horts —o les sénies, que diuen allí—, a l’ombra d’una figuera, a l’estiu, o al recer de la casa, a l’hivern, es veien vells de cara arrugada, amb un puny tancat a cada genoll. A llur costat dormien nens en bressols de fusta. Les senieres estenien la roba al caire dels safareigs. Prop dels pallers, les gallines cridaven els pollets. Per algun caminal passava el senyor metge, vestit de negre, a cavall d’una petita mula blanca. Queia la tarda i tot callava.
El paisatge era ideal per a enganyar la vida —dura i treballada, com sempre ha estat i com serà sempre, tot i deixant de banda les revingudes i les gelades.

Artur Bladé, Crònica del país natal (OC3: 106-107)

  Escolteu l’audio

Llocs d’interès de Tivissa

6/18 – LLABERIA

La terra depervallera, coberta d’arbrat i vinyes, es veia verda —amb tota la gamma dels verds—, dividida en feixes minúscules i solcada de camins que des d’aquells cims es veuen com a fils. El riu, que travessa la vall de Llevant a Ponent, giragonseja i només sembla un camí més gran. A l’horitzó, a nivell dels ulls, s’alcen els cims de les serres de Llaberia, de Tivissa i de Cardó. I més cap a l’oest, el Caro, Pàndols, Cavalls…

Artur Bladé, La vida d’un català excepcional, 1978 (OC 4: 437)

En el text següent parla del riu…

És plaent recordar les estampes hivernals […], el cel gris amb aquella mica de boira que puja del riu, els arbres descarnats, les postes de sol esvaïdes, les vetllades interminables, la cançó dels vents i les pluges, les llars flamejants, els nadals i les epifanies, els vells amics mai no oblidats, les cares estimades que ja no retrobarem, però que encara viuen en el record, potser perquè només es recorda allò que s’estima…

Artur Bladé, Benissanet (OC1: 153)

  Escolteu l’audio

Llocs d’interès de Llaberia

7/18 – LA SERRA D’ALMOS

A «Nit grisa» va seguir un altre vers del mateix estil —publicat, és clar, en un altre número— que duia aquest títol: «A una desconeguda». Una desconeguda que no era altra que Maria Serres, que vivia a la Serra d’Almos, i col•laborava sovint a El Llamp. També ho feia a partir de versos. Recordo que m’havia impressionat un poema seu, «Flor d’obaga», en què es planyia de l’existència. Érem així en aquella època. Aquella «flor» entre muntanyes, i més aviat situada a la banda ombrívola, pretenia ser una imatge de si mateixa. Per cert que, poc temps després de la publicació del meu segon vers, la poetessa, que havia intuït que n’era ella la inspiradora, baixà a Benissanet, amb uns amics, per tal de conèixer-me.

Artur Bladé, article a la revista Alhora (Gandesa)

En el text següent parla del riu…

Els carrers feien olor de pa calent, de terra mullada, de foc de sarments, de fruits, de brisa, de palla, de sansa, de clavells, d’alfàbrega, de flors d’ametller, de fulles seques, de formiguer… segons el mes de l’any, l’hora del dia —o de la nit— i el buf del vent.

Artur Bladé, Crònica del país natal (OC3: 106)

  Escolteu l’audio

Llocs d’interès de la Serra d’Almos

8/18 – DARMÓS

Silenci i olor de farigola i de romaní. Terra callada, de bona companyia i no gens perdedora, perquè els camins i els caminals abunden. Es veuen viaranys que pugen per les faldes dels turons, entre farbalans de garriga, en forma cenyidora i contenta, com una lligacama. Mai no hi trobareu arbres morts i abandonats. És una terra completament humanitzada.

Artur Bladé, Benissanet, 1953 (OC 1: 75)

En el text següent parla del riu…

A principis d’aquesta centúria encara no hi havia carretera, i únicament el riu, «l’Ebre majestuós», com diu un jove poeta, comunicava la petita vila amb el món, o sia amb els pobles de la Ribera. Móra i Tortosa eren ports, per dir-ho així, fàcilment accessibles gràcies als llaguts que baixaven i pujaven pel riu. Per anar a Reus, en tren (el qual passava de feia poc per l’estació de Móra) la gent s’hi pensava i molts s’estimaven més aparellar el carro. Ara, si era qüestió d’emprendre un viatge llarg —a Barcelona, per exemple— alguns feien testament.

Artur Bladé, Crònica del país natal (OC3: 105)

  Escolteu l’audio

Llocs d’interès de Darmós

9/18 – MÓRA LA NOVA

El riu passa sota el pont que comunica les dues Móres, la Vella —o d’Ebre— a la dreta, la Nova a l’esquerra. Aquesta població és, en efecte, la més nova de les riberenques. Fa cent anys, les seves quatre cases no passaven de ser uns masos —els Masos de Móra. La reina Maria Cristina els donà el nom que ara té; i, amb el nom, l’autonomia. La construcció del ferrocarril va fer de Móra la Nova una estació important —de primera, per tot dir— amb restaurant, dipòsit de màquines, tallers i, per tant, obrers, empleats, tècnics… Avui, gràcies a una zelosa administració, ha esdevingut una de les més belles poblacions de la Ribera. Té un camp d’esports, amb dues piscines, on no hi manca res.

Artur Bladé, Visió de l’Ebre català, 1983 (OC 3: 272)

En el text següent parla del riu…

Mentre jo xipollejava, amb l’aigua a mitja cuixa, l’avi, de la vora estant, m’indicava el que calia fer. Ell havia nedat molt, de jove, i comprenia el meu entusiasme. En aquella hora, sempre hi havia algú dintre l’aigua i, de vegades, un cavall o una mula que l’amo banyava després d’haver batut tot el dia. Els animals rebufaven de goig i mostraven, en sortir a la platja, els lloms irisats. El corrent s’emportava les palletes que la llum del sol tornava d’or.

Artur Bladé, L’edat d’or (OC5: 77)

  Escolteu l’audio

Llocs d’interès de Móra la Nova

10/18 – GARCIA

Travessat el pas de l’Ase, el riu arriba a Garcia, situada a l’esquerra del corrent,  sobre un pujol, vora l’areny del Siurana. Garcia, segons Joan Coromines, és un topònim preromà que no té res a veure amb el conegut cognom. Ara, el poble, en tant que poble, és d’origen aràbic.
A Garcia abunden les sénies (de l’àrab sâniya), feixes de regadiu, amb casa, sínia (substituïda de no fa gaire per una bomba de motor), safareig i corrals. De Garcia a Miravet (uns deu quilòmetres), l’Ebre senyoreja el magnífic verger format per centenars de sénies, paisatge en què la multiplicitat dels verds, particularment en la primavera, sota la blavor intensa del cel i a banda i banda de la cinta lluminosa de l’aigua, es fa admirar de propis i estranys.

Artur Bladé, Visió de l’Ebre català, 1983 (OC 3: 271-272)

En el text següent parla del riu…

Música, dansa i amor solien anar de tronc. Sovint hi col•laborava la primavera, la divina primavera riberenca, amb el seu esclat floral grandiós, ple de llums i de perfums que pugen al cap i fan sortir grans als clatells dels nois i bèrbols a les galtes de les noies. Afegiu-hi, si us plau, les postes de sol contemplades de la vora del riu, ran dels canyars, i comprendreu que, de vegades, ni les purgues ni els depuratius no servien de res. La flamarada primaveral, com la riada, s’ho emportava tot.

Artur Bladé, Crònica del país natal (OC3: 250)

  Escolteu l’audio

Llocs d’interès de Garcia

11/18 – LA TORRE DE L’ESPANYOL

Més lluny, vers el NE, sobre un colletó, s’alça la Torre de l’Espanyol, topònim de filiació incerta i un pèl desconcertant. Potser recorda un fet de la Reconquesta. En tot cas, es tracta d’una població coneguda, sobretot, pel seu vi de color de palla, de grau i de bon bevent —un vi, per dir-ho en un mot, de missacantant. Actualment conrea també l’arbre fruiter gràcies a l’aigua bombada del riu.

Artur Bladé, Visió de l’Ebre català, 1983 (OC 3: 270)

En el text següent parla del riu…

A la nit esquellotera en seguia una altra de quieta i encoixinada en murmuris d’aigua (l’eterna cançó del riu) i, segons els temps, en vels de boira. Quin encanteri el d’aquestes nits callades dels poblets perduts en vagues contrades, després d’un gran escarafall, d’una festa amb música, d’un fet insòlit, quan la vida crema amb el seu ble més fi i es pot sentir el pas d’un gat, la caiguda d’una fulla, la mort d’un clavell dalt d’un balcó!

Artur Bladé, Crònica del país natal (OC3: 250)

  Escolteu l’audio

Llocs d’interès de la Torre de l’Espanyol

12/18 – VINEBRE

Vinebre significa «fill de l’Ebre». El poble actual no és el primer ni el segon que existí. El primer, situat en un altiró, dominant el riu, fou destruït pels romans. El segon, posat en una plana i sense defenses, deperí en el curs de la llarga guerra intercomarcal que, en el segle XIII, enfrontà els templers, feudals de la Terra Alta i bona part de la Ribera, aliats amb els Montcada, que tenien casa a Ascó, amb els puixants cavallers d’Entença, senyors de Móra, de Tivissa i de Falset. El tercer Vinebre, sortosament dempeus i pròsper, fou bastit a un quilòmetre escàs del riu.

Artur Bladé, Visió de l’Ebre català, 1983 (OC 3: 270)

En el text següent parla del riu…

Durant molts anys —segles i mil•lennis— l’Ebre català fou un riu navegable. Els ibers el devien solcar, ja sigui amb barques —si és que en tenien— o sobre un tronc d’arbre o un rai rudimentari. Els àrabs (i abans potser els romans) utilitzaven els llaguts —o llaüts, com són anomenats per la gent de l’Ebre. En tot cas, el mot és d’origen àrab. El nombre d’aqueixes embarcacions llargues i estretes, gairebé sense quilla (i, per això mateix, ideals per a la navegació en aigües sovint somes) que han sirgat pel gran riu, transportant gent i mercaderia, és impossible de calcular.

Artur Bladé, Guia de Benissanet (OC3: 305)

  Escolteu l’audio

Llocs d’interès de la Vinebre

13/18 – LA PALMA D’EBRE

Terra d’oliveres. Aquests arbres són els que, pel secà, delimiten les finques. Grans fites vegetals, n’hi ha pertot arreu: pels pendissos, sobre els marges i pels llocs més desamorosos i difícils. De vegades també formen bancals perfectes. Es tracta d’un arbre noble i generós. Un bancal, tot d’oliveres, dóna una imatge austera i predisposa a la bondat i al perdó. Diríem que fa pensar en gran.

Artur Bladé, Benissanet, 1953 (OC 1: 150)

En el text següent parla del riu…

Si l’aigua és la divinitat benèvola de les sénies, i en general de l’agricultura, el pou ha de ser considerat l’altar de la vida pagesa, el santuari a cel obert, discret i remorós, que no necessita d’altre tribut o sacrifici que l’esforç de l’animal que volta per fer pujar de les fondàries de la terra la limfa clara.

Artur Bladé, Benissanet (OC1: 53)

  Escolteu l’audio

Llocs d’interès de la Palma d’Ebre

14/18 – ASCÓ

Ascó (topònim d’arrel basca, segons que diuen) és una vila pintoresca encastada en el flanc d’un turó coronat per les runes d’un castell que fou dels templers (en el segle XII) i, tot seguit, de l’orde de Sant Joan de Jerusalem. Ascó conserva l’estructura medieval a l’entorn de l’església i a sota, és clar, del que fou notable fortalesa. Les cases d’aquest sector (que presenten files de carreus daurats i ben tallats, que tot fa pensar procedents de les muralles enderrocades), tenen la particularitat de retreure’s endins cosa de dos o tres pams fins a l’altura del primer pis, de manera que les cases són més amples de dalt que de baix, però al carrer li passa al revés. A què cal atribuir aquesta mena de construcció, realment singular? Possiblement, a permetre el pas dels carruatges. Entre els vells carrers, el més remarcable, potser, és el de Sequerets, que puja en ziga-zaga.

Artur Bladé, Visió de l’Ebre català, 1983 (OC 3: 269)

En el text següent parla del riu…

Ja s’ha apuntat el que representava, i encara representa, l’aigua de l’Ebre per als pagesos que l’utilitzen per a regar. […] el riu oferia dos motius de gaudi: la pesca (de l’anguila i del barb, principalment) i el bany a l’estiu. Les ribes eren, en bona part, passejables i tenien belles raconades. S’hi podia pescar o, simplement, descansar o llegir, amb l’agombol del murmuri de l’aigua i el cant de les merles, que era com un crit de joia, i la refilada amorosa dels rossinyols al temps de les cireres.

Artur Bladé, Guia de Benissanet (OC3: 306)

  Escolteu l’audio

Llocs d’interès d’Ascó

15/18 – FLIX

Flix (del llatí flexus) indica el gran meandre dintre el qual fou enquibit el poble, o, més ben dit, l’un i l’altre poble, l’antic i el modern, a l’empara, l’antic, d’una fortalesa que va ser important i ara és runa. Abans del gran retomb, hi ha el barratge àrab que, reforçat com calia, proporciona el salt d’aigua, i aquest salt l’energia necessària per a nodrir el complex electroquímic.
[…] De Flix a Ascó, l’Ebre llisca primerament amb hort a banda i banda, i tot seguit per un gran fons abrupte on les barrancades, vigilades per les llances dels canyars, alternen amb puntes de feixes treballades.

Artur Bladé, Visió de l’Ebre català, 1983 (OC 3: 268-269)

En el text següent parla del riu…

De Mequinensa a Tortosa, l’Ebre era un riu navegable. A Mequinensa els llaguts carregaven olives, quan n’era temps, i carbó de les mines tot l’any. El carbó el deixaven a Flix, centre fabril des de fa més de mig segle, i les olives a Móra. Ací els molins i els premsots transformaven les olives en oli i aquest oli era baixat pels llaguts a Tortosa, dins unes grans bótes emblanquinades amb calç.

Artur Bladé, Benissanet (OC1: 89)

  Escolteu l’audio

Llocs d’interès de Flix

16/18 – RIBA-ROJA D’EBRE

D’un primer revolt, l’Ebre enxampa Riba-roja, vila important, força planera per dalt, bé que al seu terme hi arribin els estreps de la serra de la Llena de seguida que surt de les garrigues lleidatanes. Riba-roja té una església monumental, de façana barroca, un carrer típic que mena a les runes d’un castell i una ermita romànica, la de Berrús, des de la qual s’albira un panorama extensíssim. A les aigües embassades pel barratge, hi abunden els peixos, i els pescadors de canya hi xalen.

Artur Bladé, Visió de l’Ebre català, 1983 (OC 3: 267-268)

En el text següent parla del riu…

Entre els paisatges ebrencs, és a dir, propers al curs del riu, n’hi ha almenys quatre de ben diferenciats: les ribes planeres vora les quals hi ha conreus d’hortes i vinyes, els estrets abruptes on el riu passa encaixonat, el paisatge dels canals a partir de l’assut de Xerta i, finalment, l’ampla planura del Delta.

Artur Bladé, Visió de l’Ebre català (OC3: 267)

  Escolteu l’audio

Llocs d’interès de Riba-roja d’Ebre

17/18 – MÓRA D’EBRE

Capital de comarca, situada en el flanc d’un turó acarat a migjorn, i coronada per una vella fortalesa —avui una ruïna— des de la qual es domina la vila i el riu, ofereix, també, als ulls la perspectiva de les serres de Tivissa i de Cardó, cantelludes i retallades contra la blavor del cel. […] El seu emplaçament, la disposició dels carrers —molts costeruts i tortuosos—, serven encara, en algun indret, l’aire medieval i recorden altres viles catalanes dels vells temps. […] A principis del segle XX, […] Móra era el segon port fluvial, per dir-ho així, de l’Ebre català, amb els seus llaguts, bots, descarregadors, macips, calafats, mestres d’aixa, patrons, daliners… En aquest barri —que anava de la plaça de l’Ajuntament fins al pas de la Barca— hi havia la fonda principal, cafès i tavernes, magatzems i tallers, ferrers i fusters. Venint de l’estació, des de l’altra banda del riu, hom veia la vila reflectida a l’aigua.

Artur Bladé, La vida d’un català excepcional, 1978 (OC 4: 223-224)

En el text següent parla del riu…

Per a remuntar el riu contra corrent, […] calia avançar, a força de pit —més que no de braços—, per l’estret camí de sirga, obert, de vegades, en un relleix de roca, o en un pendís de timba o en l’espadat d’un congost… Veure’ls sirgar pel pas de l’Ase o pel de Barrufemes feia estremir. […] No podien recular ni que haguessin de fer els fetges. Recular equivalia a perdre el llagut i la càrrega, la qual cosa era inconcebible. Eren gent de sac i corda, de faixa, ganiveta i caliquenyo, llops de riu, de gorra esfutrassada i llengua de dimoni. Quan passaven per davant d’entradors i pedrers on hi havia dones que rentaven, els llaguters, si anaven, descansadament, riu avall, les «florejaven». Però, quines «flors»!

Artur Bladé, Visió de l’Ebre català (OC3: 274)

  Escolteu l’audio

Llocs d’interès de Móra d’Ebre

18/18 – CONSELL COMARCAL DE LA RIBERA D’EBRE

Tota la comarca situada entre la conca fluvial i les muntanyes que es desarrapen de la carcanada pradenca i del pelat Montsant per a unir-se, a l’altra banda de l’Ebre, amb els darrers estreps del sistema ibèric, és depervallera, coherent i benigna, com si ja fos feta a la mesura humana. La influència de l’home en aquest paisatge és tan visible com la del paisatge en l’home que hi sua i, en justa compensació, li treu el suc. Per regla general, és un home ardit, cepat, calculador, manyós, estalviador i, sobretot, laboriós.

Artur Bladé, Gent de la Ribera d’Ebre, 1971 (OC 1: 216)

En el text següent parla del riu…

Recordo estampes de la meva terra que em semblen acabades, definitives, eternes. […] Cada arbre és al seu lloc i no pretén ni gosa robar la part de terra que no li correspon; i aquesta és la vera llibertat que no exclou la llibertat de l’altre. Aquí totes les imatges s’acorden i es completen per a donar una visió immodificable, un sentiment de seguretat i de confiança. Un sap que pot passejar sense por, amb les mans a la butxaca, o amb un simple bastonet a la mà per anar tustant fraternalment les herbes del camí. Rarament es veu bèstia suspecta o perillosa. A tot estirar, llucareu un llangardaix verd prenent el sol contra un marge, en relleu, incrustat i brillant com una pedra preciosa.

Artur Bladé, Benissanet (OC 1: 75-76)

  Escolteu l’audio

adreça	Plaça Sant Roc 2
municipi	Móra d'Ebre
correu	consell@riberaebre.org
web	http://www.riberaebre.org