Per a entretenir-vos a casa amb els més menuts us presentem “Contes a la vora del Foc”. Són els contes populars més explicats pels nostres iaios i iaies, padrins i padrines de la comarca recollits en les miscel·lànies elaborades des del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre. Cada setmana un poble fins la fi del confinament.
Ascó
La rabosa i el rabosot
La rabosa i el rabosot van agafar un estall d’aulives a la partida dels Vallxiqués.
Lo primer que van fer va ser comprar una gerreta de mel i la van amagar detrás d’una mata i després van començar a plegar aulives, i l’endemà, la rabosa com ere molt tuna li va dir al rabosot, que ere molt sord, que tocaven les campanes de missa i que anave a fer fillols.
Quan va tornar de missa li va preguntar com li havien posat, i la rabosa li va contestar:
—Comenciri, Comenciri.
La rabosa va anar a veure la gerreta de la mel i, al cap de dos dies, la va tornar a visitar i li va dir lo mateix, que l’havien cridat a fer fillols. I quan va tornar la rabosa, el rabosot li va preguntar com li havien posat:
—Mitget, mitget. Dos dies més tard la van tornar a cridar.
—Compare llop —adreçant-se al rabosot—, me tornen a cridar a fer fillols. I quan va tornar li va preguntar com li havien posat:
—Culet, Culet.
I quan van acabar l’estall de les aulives, tots cansats de tant treballar, se van agitar a fer migdiada, i la rabosa, com ere molt tuna, va anar a la gerreta de la mel, que ja estave buida, i en la poteta va agafar la poqueta que quedave i li va untar lo melic al rabosot.
En desperta’s de la migdiada, quan van anar a buscar la gerreta de la mel, ja no n’hi havie.
—Compare llop, vostè s’ha minjat la mel
—va acusar al rabosot.
—Això no pot ser! —li va dir.
—Miri, si encara se n’hi veu al melic.
La rabosa havie pujat a l’esquena del rabosot. I la rabosa, artera, artera, farta va i cavallera!
La guixa
Ere un xiquet molt tremendo molt tremendo, i jugant se trobe una guixa, i com que volie jugar, pos, la guixa li feie nosa. Truque en una casa:
—Tia! I en aquella casa li contesten:
—Qui hi ha aquí baix? —Sóc jo, que me dixo una guixa.
—Bueno…
I es va dixar la guixa allí a l’escala.
Torne a marxar, torne a jugar, i a quan torne a buscar la guixa, en aquella casa tenien una gallina i se la va minjar la gallina.
—Tia, pos jo vui la gallina! —Sí, fill, mira, per una guixa te donaré la gallina… Sí, ves si et donaré ara la gallina… La gallina no te la dono. —Jo vui la gallina, jo vui la gallina…
—Que no et dono la gallina!
—Jo vui la gallina!
—Ti, corromput, la gallina!
I marxe més content, aquell xiquet.
Se torne a aturar en una altra casa a jugar, en una altra plaça a jugar, i li diu a una altra dona, a una altra casa truque i diu:
—Qui hi ha aquí baix?
—Jo, tia, me voleu guardar esta gallina?
—Ah, bueno…
I li guarden la gallina.
Se’n va cap a jugar, en aquella casa tenien un tocino, se solte el tocino i es menge la gallina i va a buscar la gallina, i que volie el tocino.
—Jo no te’l dono, el tocino, per una gallina…
—Que jo vui lo tocino, jo vui lo tocino…
—No te’l dono. —Jo vui lo tocino…!
—Ti, corromput, lo tocino! I li donen lo tocino i marxe més content… I se’n va a una altra casa perquè ell volie jugar; se’n va a una altra casa i diu:
—Tia!
I aquella dona li conteste:
—Qui hi ha aquí baix?
—Sóc jo, que aquí baix us dixo un tocino.
—Bueno, pues dixa un tocino.
I continue jugant este xiquet, i jugant jugant quan se va fer l’hora se’n va anar cap allà a trucar, però en aquella casa tenien una vaca, i es va soltar la vaca i es va minjar el tocino…
I diu:
—Jo vui la vaca, jo vui la vaca!
—La vaca no te la donaré; ves sí, per un tocino, te donaré la vaca…
—Jo vui la vaca, jo vui la vaca! Tantes vegades li va dir, diu:
—Ti, corromput, la vaca! I va marxar més content. I es torne a aturar a una altra casa i diu:
—Tia, aquí baix us dixo esta vaca!
I en aquella casa tinien una nena malalta que volie minjar fetge de vaca… Què va fer aquella dona? Va matar la vaca i li va donar el fetge.
Diu: —Ai! Jo vui la xiqueta!
—La xiqueta no te la donaré!
—Jo vui la nena, jo vui la nena…
—La nena no te la puc donar…
—Jo vui la nena, jo vui la nena…
Tantes vegades li va dir… diu:
—Ti, corromput, la nena! I
va marxar més content, saltant i ballant: de una guixa una gallina, de unagallina un tocino, de un tocino una vaca, de una vaca una nena… Amén, Jesús!
Móra d’Ebre
El sarró i la cirereta
Una vegada hi havie una xiqueta que estava en un mas, i va passar un si-
nyor i va pujar dalt d’un cirerer, i no podia baixar. I al passar aquell sinyor, pues
portava un sarró gros, i la va agafar per la cama i la va posar dins d’un sarró.
I aquell home va pensar:
—Ara aniré pels masos. —Que abans se vivia molt pels masos.— I, ara,
guanyaré alguns diners.
I el primer mas que va trobar, pues va anar allà:
—Bona tarda.
—Bona tarda.
Diu:
—Si em doneu uns dinerets us faré cantar el sarró.
I bueno, pues aquella gent diu:
—Ah! Cantar el sarró…
—Sí, sí, que canta el sarró.
Diu:
—Canta sarró, o te pego un cop de bastó!
I claro, la xiqueta, pues diu:
—Prou m’ha costat la cirereta, prou m’ha costat lo
cireró, que m’han agafat
de la cameta i m’han posat dins al sarró.
I bueno, pues agafa, li van donar cèntims, i va tor
nar a un altre mas.
I també va cantar el mateix:
—Prou m’ha costat la cirereta, prou m’ha costat lo
cireró, que m’han agafat
de la cameta, m’han posat dins al sarró.
I al tercer mas, pues, era un familiar d’aquella xiqueta, i diu:
—Me donareu una mica d’aigua? —aquell home—, perquè tinc molta set
—que feia calor i es va posar a descansar.
I bueno, pues va agafar i aquell home va beure l’aigua, i diu:
—Què?
Diu:
—Porto un sarró que canta.
Diu:
—Que voleu que us canti el sarro?
Diu:
—Porto un sarró que canta.
Diu:
—Què voleu que us canti el sarró?
Diu:
—Ai, no estem per qüentos naltros, no estem per cançons.
I va agafar aquella dona diu:
—No estem per cançons.
Diu:
—Me dixeu gitar aquí a la vora de la porta, perquè estic molt cansat?
Diu:
—Sí, sí —aquella gent, pues diu:— Sí, sí.
I claro, pues, aquella xiqueta va parlar, van sentir la veu. La van agafar, la
van traure i hi van posar un gat.
I aquell home, pues, va marxar. I va arribar en un altre mas, i claro, diu:
—Que voleu que us canti el sarró?
I aquella gent diu:
—Sí, va, canta —aquells xiquets que hi havia.
I claro, com que hi havia el gat, pues no cantava.
I tantes vegades li va dir…
—Hi ha d’estar… Canta ja d’una vegada!
I va sortir el gat i li va esgarrapar la cara. I bueno, pues, ja s’ha acabat lo
qüento.
La rabosa i el sapo
Una vegada era un xiquet i va anar a passejar i es dia Cigronet. I era tan
petit, tan petit i sempre volia anar a portar el menjar al seu pare.
I li va dir:
— Mira, fill meu, tu ets molt petitet i no mos agrada que vaiguis por ahi
perquè et pot passar alguna cosa.
Bueno, però ell li dia:
—Ah, jo vull anar a portar el menjar al meu pare.
I marxava i cantava:
—Jo sóc en Cigronet… nananan… —i cantava.
Va que arribe, que se posa a ploure. I ell, al vore ploure què van fer? Se van
posar davall d’una gran col que hi ha per allí. Però no se’n van donar compte
que hi havia una vaca. Va cap allí, pega un mos i boom! Hi ha en Cigronet i
se l’empassa.
Preguntaven:
—Cigronet, on t’ets?
—A la panxeta del bou que no hi neva ni hi plou!
—Cigronet, on t’ets?
—A la panxeta del bou que no hi neva ni hi plou!
I en aquest moment: Pam! Fum un pet i surt ell.
I li diu:
—Ai, escolta, on t’estaves?
—Ai, on t’estava… Si us ho expliqués no m’ho creuríeu.
Diu:
—Pues, on t’estaves?
—A la panxeta del bou.
—I com vas ser allí?
—Pues mira, al ploure hi havie una col molt grossa, em vaig amagar i em
vaig posar allí. I vaig tindre la mala sort que passava una vaca i puf! I se’m va
empassar. I después jo em vaig trobar negre allí di
ntre, en un puesto, i em dien:
—Cigronet, on t’ets?
—A la panxeta del bou que no hi neva ni hi plou!
I, claro, va vindre… Pam! Pega un pet i surt en Cigronet.
“Lo moixonet”
Diu que hi havie un moixonet que anave per un camí i una serp se li anave
a menjar los fillets.
I va un mostí de ca Moricio, que ere una casa del poble, i mate la serp. I en
agraïment lo moixonet li pregunte que què vol que li doni. I ell li diu:
—Un tip de fesols i arròs, un tip de pa tou, un tip de vi i un tip de riure.
—Bueno, ja te’l donaré. Demà véns al camí de l’era de Borra —diu— i
m’esperes allí.
I el gos va anar cap allí i la mossa de Borra anave a portar lo dinar als que
estaven a l’era batent.
I lo moixonet se li va ficar davant i començave a fer-li tonteries, a poquetet
a poquetet. I ella al veure’l:
—Aviam si l’agafo.
Deixe el cistell a terra i va per agafar el moixonet i es distreu en lo moixó,
i el gos se li menge els fesols i l’arròs que portave al cistell.
I el moixonet a quan va veure que el gos ja marxave va pegar el vol i va
marxar.
I la mossa quan va anar allí se va trobar que del cistell se li havien menjat
lo dinar.
Se tornen a trobar i li diu:
—Bueno, ara et faràs un tip de pa tou.
—Pues demà vine a tal hora al forn de la vila.
I al forn de la vila estaven les dones que triaven lo pa. Senyalaven lo pa
i cada una el tirave a la seua cistella. I el moixonet entre dins, i els hi fa el
mateix: d’un cistell a l’altre d’allò les fa marxar a totes detràs del moixonet i
el gos se fa un tip de pa.
Hasta que marxe i torne a passar el mateix.
I bueno, diu:
—Ara, pues un tip de vi.
—Pues bueno. Pel tip de vi anirem al camí de la Fatarella.
Que hi havie un de casa Gori que tenie una taverna i venie de buscar vi.
Diu:
—Mos trobem allí i d’allò.
I baixave el senyor en dos bots de vi, i lo moixonet se li fique per da-
munt:
—Ai, este moixonet, quines ganes té de jugar!
Li torne el cop amb el totxo i rebenten lo bot, rebenten lo bot i el gos se fa
un tip de vi.
I después li faltave lo tip de riure. I li va dir:
—Pues bueno, anirem a l’era del Campo, véns allí i d’allò. I a l’era del
Campo estaven batent, i el moixonet se fique al cap d’una dona, i venga
d’allò. I el seu home:
—Ai, que tens un moixonet al cap! Cuidado que aquí…
I agafe la forca i li pegue, i el moixó marxe i el gos se fa un tip de riure.
I així s’acabe el conte.
“Lo llop, la raboseta i la gerreta de mel”
Eren lo llop i la rabosa que anaven a plegar ametles [i es van trobar una
gerreta de mel que la van amagar a una cova]. Quan fee un rato que plegaven
ametles, la raboseta començave:
—Què maaaaane? Què maaaaane?
—Que us criden, comare raboseta?
—Sí, compare llopet. Me criden a fer fillols. —Fer fillols ere a batejar un
crio.— Me criden a fer fillols.
—Au, aneu, aneu, que perdons guanyeu!
I marxave. I després ella anave a la cova i es menjave la mel i tornave, i a
quan tornave li die [el llop]:
—Ja esteu aquí, raboseta?
—Sí.
—I com li heu posat?
I ella li die:
—Començadet, Començadet!
—Ai quin nom tan boniquet!
I continuaven plegant les ametles i tornave:
—Què maaaaane? Què maaaaane?
—Que us criden, comare rabosa?
—Sí, compare llopet, me criden a fer fillols.
—Au, aneu, aneu, que perdons guanyeu.
I tornave a la mel i tornave cap allí.
—I com li heu posat?
I ella li die:
—Mitjanadet, Mitjanadet!
—Ai quin nom tan boniquet!
I continuaven plegant les ametles i tornave:
—Què mane? Què mane?
—Que us criden, comare rabosa?
—Sí, compare llopet, me criden a fer fillols.
—Au, aneu, aneu, que perdons guanyeu.
I tornave a la mel i tornave cap allí.
—Com li heu posat?
I ella li die:
—Acabadet, Acabadet!
—Ai quin nom tan boniquet!
I així ho va fer tres vegades hasta que es va acabar la mel. I a quan se va
acabar la mel, un dia diu:
—Bueno, mos hem d’anar a menjar la mel.
Van anar a menjar la mel i troben la gerreta buida. I la raboseta li diu:
—Ja te l’has menjat tu! —al llop.
I el llop:
—Jo no me l’hai menjat.
Que te l’has menjat tu, que me l’hai menjat jo, que te l’has menjat tu…
Diu [la raboseta]:
—Mira, saps què? Mos gitem a fer migdiada, al sol, i a qui se li regali el
melic, aquell és que s’ha menjat la gerreta de mel.
I es giten los dos, i a quan lo veu ben adormit, va, suque la mel que quedave
a la gerreta i li munte el melic. I después va fer veure que es despertave, ella,
la raboseta. I ell també lo desperte i li diu:
—Veus, t’has menjat tu la mel, jo no. Sí! Que tens lo melic…
—Ah! —diu—, pues potser sí que me l’hauré menjat!
Ginestar
“El enano saltarín”
Era un rei català. Era un rei que va reunir els seus súbdits, i un li va dir:
—Tinc una filla que a més de ser molt guapa és tan habilidosa que seria
capaç de filar palla i convertir-la en or.
—Si la filla és com dius, demà la portes a palàcio.
Aquell home no va poguer dormir en tota la nit, pensant, doncs, que la
filla havie d’anar a palàcio i havia de convertir la palla en or.
En undemà presente la filla i plorant allí…
—Perquè el meu pare ha dit que haig de convertir la palla i ara no sé per
on començar.
En això… “tic i tic i tic”, sent un sorollet a la finestra i ere un enanito.
Diu:
—Per què plores,
molinerita
?
—Perquè el meu pare ha dit que sé filar palla, convertir-la en or i no sé
per on començar.
—Bien, ja t’ho faré jo, però dis-me que quan te casis me donaràs lo primer
fill que tingues.
—Però si jo no em penso casar!
—És igual, tu promete-m’ho.
—Bueno, però encabat no tingues un desengany.
I va convertir lo munt de palla en or.
A l’arribar demà al dematí, lo rei se va quedar assombrat.
Diu:
—Estic molt content de tu, tan content que em vull casar en tu.
—Ai, senyor!
—Re. Demà mateix mos casarem.
Bueno, en undemà es van casar, al cap d’un any van tindre un fill o filla. I
un dia estave sola en lo seu fillet i sent a la finestra: “tic i tic i tic”.
—Sóc l’enanito que vinc perquè complixes la promesa.
—Ai! Demana’m lo que vulgues, però deixa’m lo meu fill.
—Bien, mujer
—ell així—; bueno, però te demano una altra condició: has
d’endevinar en tres dies com me dic. Si no saps com me diuen, qui sóc, te
prendré el fill.
Aquella, la reina aquella es va atolondrar tota la nit sense dormir i va de-
manar a tots los criats que anessen pertot arreu, per tot lo món a vere si algú
coneixia aquell enanito i sabien com se deie.
En undemà arribe allí i res:
—¿No te llamarás… Pedro?
—Ja, ja, ja, no me llamo así.
—¿No te llamarás…?
—Re. Demà és l’últim dia. Si demà no ho saps, prendré el teu fill.
Bueno, farà tornar a fer anar a tots i un mirarà dalt de la muntanya, dau-
baix, a la vall… que ballave un enanito voltant la foguera:
—Mañana tendré al fin
un príncipe que me sirva.
Desde un mundo hasta el confín,
nadie sabrá que me llaman…
el enano saltarín.
I, xica, l’alegria que va tindre la reina al sentir este nom.
A l’endemà se presente l’enanito:
—¿Sabe mi señora, la reina, cómo me llamo?
I ella li va dir dos noms. Primer:
—No et diràs Joan?
—No.
I encabat:
—No et dius “el enano saltarín”?
—Ah! Per força t’ho han tingut de dir.
Va marxar deixant un rastre de fum, i la reina va ser molt feliç en lo seu
fillet i el seu marit.
Flix
Lo llop i la rabosa
Una vegada ere el llop i una rabosa. La rabosa ere molt astuta, molt, i
molt llepla, i el llop, pobre, ere un tonto. Ere tan tonto que es creie tot lo que
die la rabosa. I un dia ella tenie ganes de menjar gallina (són molt lleples,
les raboses, i van pels corrals a robà-les). I ere això a la Torre de l’Espanyol.
I quina en va fer:
—Mira, tu vés al campanar i vés a tocar foc. I jo me n’aniré en alguna casa
a veure si trobo alguna gallina cuita.
Perquè en aquell temps lo dia de Festa Major es menjave gallina, i ere un
extraordinari.
I el llop, claro, va anar al campanar: “Galanding, galandong, galanding,
galandong.”
Bueno, tothom:
—Ai, a on se bote foc, a on se bote foc?
Van anar tothom al campanar i van veure que ere el llop qui tocave foc. Què
van fer? El van tirar escales avall, pobre, i en la pata coixa. I ella se va fartar
de gallina, la rabosa: va anar per les cases menjant-se totes les gallines cuites
que va trobar. Va arribar allà, i ella què va fer? Va trobar un morter d’allioli i
se’l va tirar a la mollera, i diu:
—Ai, compare llop, què us ha passat?
—Pues, mira, m’han tirat del campanar dalt baix.
—I a vós, comare rabosa?
—Pues, mira, a mi m’han tirat una cassola al cap. I ara m’han escarxat la
mollera. (Claro, li sortie tot l’allioli per aquí a la mollera.)
—Ai! —li die—, raboseta, entera, entera, farta en vas i cavallera!
Perquè encara que anave coix pujave al cavall del llop i marxaven de poble
en poble. Ella farta i a cavall del llop que anave coix, i die:
—Raboseta, entera, entera, farta en vas i cavallera!
—Què dieu, comare rabosa?
—Parenostres per quan us morireu.
—Dieu, dieu, que perdons guanyeu.
Después va resultar que van trobar a uns arrieros que venien (los arrieros
eren gent que portaven les mercaderies d’un poble a l’altre) i anaven carregats
de formatge. La raboseta, claro, com ere molt llepla, es va tirar damunt d’uns
arrieros i es va menjar tot lo formatge; i el pobre llop (un sempre donave la
cara i l’altre s’anave atipant de tot lo que trobave) també li van donar una
pegada. Total que la pobra rabosa va ser molt astuta, i el llop, pobre, es va
quedar sense res.
Lo budellet
Una vegada ere un xiqueta que sun pare es va casar dos vegades i vivie en
la madrastra i va tindre una xiqueta. Però la primera ere de la primera dona
i cada dia la feie anar a rentar; compraven panxes i les rentaven al riu perquè
no hi havie aigua a casa. I un dia li va marxar un budellet i li va anar riu avall.
I va trobar un llaurador i li die:
—Llaurador, bon llaurador,
bones llaurades que en feu,
bons camins que n’encontreu,
hauríeu vist passar un budellet?
I li contestave:
—Sí, per aquí ha passat tot dretet.
Camina que caminaràs, trobe un home que cavave vinya i també:
—Cavador, bon cavador,
bones cavades que en feu,
bons camins que n’encontreu,
hauríeu vist passar un budellet per aquí?
—Pues sí, per aquí passave tot dretet.
Ai, pues ella, aquell malestar:
—No el trobaré. I la madrastra, què em dirà?
I per fi, trobe una velleta que ere la Mare de Déu:
—Velleta, bona velleta,
bones vetllades que en feu,
bons camins que n’encontreu,
hauríeu vist passar un budellet?
—Pues sí, aquí el tinc ben arroplegadet.
—Que me’l donarie?
—Pues sí.
I ella ja tenie la panxa tota arroplegada per a portà-la a la madrastra i li
va dir:
—Mira, a quan vaigues cap a casa sentiràs sonar una corneta. I gira’t de
davant radere.
Va marxar i a quan se li va canviar la roba tota, si la portave vella se li
canviave tot en roba nova. Claro, es va presentar a casa tan guapa i tan tot i
li va dir:
—Què t’ha passat? Què t’ha passat? —sa madrastra.
I ella li va explicar lo què. I, claro, anquella tenie una filla molt maleducada
i li va dir:
—Pues, demà hi anirà la meua xiqueta.
Perquè presentà’s tan guapa a casa ere una cosa molt bonica.
Hi va anar, i ella ere, pobra, molt maleducada i quan va trobar al llaurador
li va dir:
—Llaurador, mal llaurador,
males llaurades que en feu,
mals camins que n’encontreu,
hauríeu vist passar un budellet?
—Mira, marxa, maleducada.
La van tractar molt malament. Trobe el cavador i el mateix:
—Cavador, mal cavador,
males cavades que en feu,
mals camins que n’encontreu,
hauríeu vist passar un budellet?
—Marxa, què vol dir tant maltractar?
Bueno, i
va anar seguint lo curs del riu i al final va trobar a la Mare de Déu,
i també li va dir el mateix:
—Velleta, mala velleta,
males vetllades que en feu,
mals camins que n’encontreu,
hauríeu vist passar un budellet?
—Pues sí, aquí el tinc arroplegadet.
—Pues sí, sí.
I quan va marxar cap a casa li va dir el mateix:
—Quan toco la corneta, tu gira’t de davant darrere.
Però ere tan altivosa i tan maleducada que en lloc de canvià-se-li els vestits en més bonics, se li van canviar els vestits en més llords. I diu que la coa
d’un ruc se li va posar penjada al front. Això significave la humildat i els bons
modos. I el qüento s’ha acabat.
més informació i contacte
